Edicions Albert Moraleda Tel. 667 412 429
Dissenys: Qbackup, Solucions Informàtiques
He passat anys, molts anys, lluitant contra la distorsió, (diferència entre el so donat a la màquina i el so que la màquina ens retorna), el
soroll de fons, (aquesta espècie de fffffff mantinguda que se sent de fons), el "wow" (fluctuacions lentes de la velocitat, degudes a
imperfeccions mecàniques de la màquina), el "flutter" (fluctuacions ràpides, degudes a vibracions ràpides de la cinta entre les guies), el so
denominat "empedrat" (una sèrie de talls continuats en el so, que es fa evident en sons com ara el registre agut de clarinets i notes agudes
de sopranos, que fa que sonin una mica com si estiguéssin fent gargarismes), les variacions d'afinació i de resposta en aguts i greus
degudes a la diferència de velocitat i ajust entre màquines, i contra les pèrdues d'aguts degudes a la acumulació de dipòsits d'emulsió
magnètica (brutícia) deixats per la cinta conforme va passant pels caps de la màquina.
He perdut moltes hores, calibrador en mà, repassant els 192 ajustos bàsics d'equalització, nivells de gravació i de reproducció, i nivells de
biass i ajustos mecànics (heigh, wrapp, azimuth, tilt, etc) del joc de capçals i tensions mecàniques d'un 24 pistes analògic.
I he hagut d'escoltar de dalt a baix preses de so i mescles, no fos que un drop (defecte momentani a la cinta que altera les seves
característiques i pot produïr importants irregularitats de volum) malmetés un enregistrament o una mescla.
Tots aquests defectes son propis dels sistemes de cinta magnetofònica analògics. -els drops també son propis de sistèmes digitals
primitíus basats en cinta magnètica (PCM, DAT o DASH) on resultàven encara més perillosos, perquè provocàven el silenciament total
del sistema-
Un món a part és el disc de vinil. Afortunadament han passat a l'història els dies d'incertesa esperant que sortis de fàbrica una tirada de
discos de vinil, per veure quina part del so hauría desaparegut en el procés, (que, forçosament comportava retalls d'aguts i de greus i
limitació de pics a ultrança) i quina part hauría quedat afectada pels diferents tipus de distorsió pròpies i inevitables dels discos de vinil, (la
única ventatja del disc de vinil és que no es pot duplicar a casa, i que, en tot cas, calía copiar-lo a un casset a velocitat real- això excloïa,
de soca rel, la piratería) i per veure, també, si el Dolby de fàbrica havía estat ajustat com el Dolby de l'estudi.
Cap d'aquests defectes es troba en els sistemes digitals, que no tenen ni la més mínima distorsió, ni wow, ni flutter, ni empedrat, ni
variacions d'afinació ni de velocitat, ni els tan temuts drops. Ni ajustos mecànics ni electrònics. I un consum baixíssim. (es poden gravar
24 pistes sobre un ordenador portàtil que funciona amb piles, contra els 1500 watts que consumeix un magnetofòn de cinta de 2 polçades)
D'altra banda, els sistemes digitals retornen un so, ja gravat, que no es pot distingir del so directe, abans de gravar-lo, de fet, la seva
distorsió és inmesurable i no necessiten cap ajust de cap mena. I totes les màquines sonen igual, sense diferències de velocitat ni
d'ecualitzacions. I mantenen el seu so correcte sempre, sempre, durant hores i hores, i hores... (fins que algun disc dur peta, que tot
passa)
No cal que us digui quin sistema faig servir EXCLUSIVAMENT. No he dubtat mai que qui dona un bon so és la suma de: una bona font
de so (un bon instrument), un bon entorn acústic (un bon auditori) uns bons micròfons, una bona col.locació d' aquests micròfons i una
bona suma mescla final dels seus sons.
Hi ha qui pensa que el fet de passar un so per alguna etapa analògica li dóna un cert toc de calidesa, adequada, sobre tot, per a la
música pop o rock, degut a la mica de distorsió que hi incorpora. Bé. No ho discuteixo. Pot ser útil per a la música rock. Perà en clàssic i
en cambra, si cal fer passar el so per algun circuït analògic, penso que això ja es fa pel sol fet de necessitar un amplificador sempre
analògic com a etapa final.
Ja està. Ja tenim la dosi d'analògic i de distorsió necessària.
I si el què es vol és distorsió, els millors altaveus en dónen aprox. un 5 per cent.
Algú en vol més?
A mi m'agrada que el sistema que grava em torni el so exactament tal com jo li dono, i no hi posi distorsions al seu gust, que jo no pugui
controlar. Si jo vulgués distorsions, m'agradaría crear-les i controlar-les jo mateix.
soroll de fons, (aquesta espècie de fffffff mantinguda que se sent de fons), el "wow" (fluctuacions lentes de la velocitat, degudes a
imperfeccions mecàniques de la màquina), el "flutter" (fluctuacions ràpides, degudes a vibracions ràpides de la cinta entre les guies), el so
denominat "empedrat" (una sèrie de talls continuats en el so, que es fa evident en sons com ara el registre agut de clarinets i notes agudes
de sopranos, que fa que sonin una mica com si estiguéssin fent gargarismes), les variacions d'afinació i de resposta en aguts i greus
degudes a la diferència de velocitat i ajust entre màquines, i contra les pèrdues d'aguts degudes a la acumulació de dipòsits d'emulsió
magnètica (brutícia) deixats per la cinta conforme va passant pels caps de la màquina.
He perdut moltes hores, calibrador en mà, repassant els 192 ajustos bàsics d'equalització, nivells de gravació i de reproducció, i nivells de
biass i ajustos mecànics (heigh, wrapp, azimuth, tilt, etc) del joc de capçals i tensions mecàniques d'un 24 pistes analògic.
I he hagut d'escoltar de dalt a baix preses de so i mescles, no fos que un drop (defecte momentani a la cinta que altera les seves
característiques i pot produïr importants irregularitats de volum) malmetés un enregistrament o una mescla.
Tots aquests defectes son propis dels sistemes de cinta magnetofònica analògics. -els drops també son propis de sistèmes digitals
primitíus basats en cinta magnètica (PCM, DAT o DASH) on resultàven encara més perillosos, perquè provocàven el silenciament total
del sistema-
Un món a part és el disc de vinil. Afortunadament han passat a l'història els dies d'incertesa esperant que sortis de fàbrica una tirada de
discos de vinil, per veure quina part del so hauría desaparegut en el procés, (que, forçosament comportava retalls d'aguts i de greus i
limitació de pics a ultrança) i quina part hauría quedat afectada pels diferents tipus de distorsió pròpies i inevitables dels discos de vinil, (la
única ventatja del disc de vinil és que no es pot duplicar a casa, i que, en tot cas, calía copiar-lo a un casset a velocitat real- això excloïa,
de soca rel, la piratería) i per veure, també, si el Dolby de fàbrica havía estat ajustat com el Dolby de l'estudi.
Cap d'aquests defectes es troba en els sistemes digitals, que no tenen ni la més mínima distorsió, ni wow, ni flutter, ni empedrat, ni
variacions d'afinació ni de velocitat, ni els tan temuts drops. Ni ajustos mecànics ni electrònics. I un consum baixíssim. (es poden gravar
24 pistes sobre un ordenador portàtil que funciona amb piles, contra els 1500 watts que consumeix un magnetofòn de cinta de 2 polçades)
D'altra banda, els sistemes digitals retornen un so, ja gravat, que no es pot distingir del so directe, abans de gravar-lo, de fet, la seva
distorsió és inmesurable i no necessiten cap ajust de cap mena. I totes les màquines sonen igual, sense diferències de velocitat ni
d'ecualitzacions. I mantenen el seu so correcte sempre, sempre, durant hores i hores, i hores... (fins que algun disc dur peta, que tot
passa)
No cal que us digui quin sistema faig servir EXCLUSIVAMENT. No he dubtat mai que qui dona un bon so és la suma de: una bona font
de so (un bon instrument), un bon entorn acústic (un bon auditori) uns bons micròfons, una bona col.locació d' aquests micròfons i una
bona suma mescla final dels seus sons.
Hi ha qui pensa que el fet de passar un so per alguna etapa analògica li dóna un cert toc de calidesa, adequada, sobre tot, per a la
música pop o rock, degut a la mica de distorsió que hi incorpora. Bé. No ho discuteixo. Pot ser útil per a la música rock. Perà en clàssic i
en cambra, si cal fer passar el so per algun circuït analògic, penso que això ja es fa pel sol fet de necessitar un amplificador sempre
analògic com a etapa final.
Ja està. Ja tenim la dosi d'analògic i de distorsió necessària.
I si el què es vol és distorsió, els millors altaveus en dónen aprox. un 5 per cent.
Algú en vol més?
A mi m'agrada que el sistema que grava em torni el so exactament tal com jo li dono, i no hi posi distorsions al seu gust, que jo no pugui
controlar. Si jo vulgués distorsions, m'agradaría crear-les i controlar-les jo mateix.
Els grups de Jazz disposen a l'estudi Albert Moraleda d'una eina única: el piano Steinway & Sons de gran cúa que s'ha fet famós al llarg
de 32 anys de estar a la disposició de tot músic que ha enregistrat en aquest estudi.
L'estudi disposa també d'una batería Ludwig (el model que tocàven els Beatles, molt al principi) però d'ella només us en aconsello els
plats (Zildjian Avedis) i la caixa. La resta de l'instrumental caldría dur-la
Per descontat, qualsevol enregistrament fet al meu estudi pot ser editat per qualsevol altra editora, tal com és habitual.
Si us atrevíu a escoltar una composició i una armonització meves, cliqueu a "Home bo" i a "El cant dels ocells
