Edicions Albert Moraleda Tel. 667 412 429
Dissenys: Qbackup, Solucions Informàtiques
Ja de molt petit em fascinava el so reproduït per qualsevol estri que sonés. Fos una capsa de
pastilles Juanola, un aparell de ràdio a galena, o un gramòfon de corda que es va convertir en la
meva millor juguina, el cert és que tot allò que sonava m'atreia poderosament l'atenció. Ja des dels
quatre anys la meva joguina predilecta era un gramòfon que feia funcionar amb increïble habilitat. La
meva primera experiència d´enregistrament de so que recordo, es remunta a la
meva edat de 5 o 6 anys, moment en què vaig ser capaç d'enregistrar la meva
veu, cridant, amb totes les meves forces, i en sentit contrari, pel tub d'aquell
gramòfon de corda, per fer que la seva agulla enregistrés quelcom semblant al
so de la meva veu en les darreres estríes d`un disc de "pedra". (Ho recordo
perfectament. Vaig cridar, ben fort, "papá y mamá se han ido a la
estacióoooooon..!" -aleshores parlàvem en castellà- Tan sols es va gravar la
o final, però encara conservo el disc. I la meva veu.)
pastilles Juanola, un aparell de ràdio a galena, o un gramòfon de corda que es va convertir en la
meva millor juguina, el cert és que tot allò que sonava m'atreia poderosament l'atenció. Ja des dels
quatre anys la meva joguina predilecta era un gramòfon que feia funcionar amb increïble habilitat. La
meva primera experiència d´enregistrament de so que recordo, es remunta a la
meva edat de 5 o 6 anys, moment en què vaig ser capaç d'enregistrar la meva
veu, cridant, amb totes les meves forces, i en sentit contrari, pel tub d'aquell
gramòfon de corda, per fer que la seva agulla enregistrés quelcom semblant al
so de la meva veu en les darreres estríes d`un disc de "pedra". (Ho recordo
perfectament. Vaig cridar, ben fort, "papá y mamá se han ido a la
estacióoooooon..!" -aleshores parlàvem en castellà- Tan sols es va gravar la
o final, però encara conservo el disc. I la meva veu.)
Recordo que, un diumenge de sardanes, al Parc de la Ciutadella, vaig recollir de terra un tros de corda de contrabaix que el contrabaixista
havía llençat, després de canviar-la. Doncs bé, aquell tros de corda de tripa, tensa entre el furrellat del porticó del balcó de casa i el propi
balcó, va constituïr el meu primer "contrabaix" amb el que jo feia baixos tot sentint música per la ràdio.
També recordo un dels meus jocs preferits, ja de més grandet: obrír el balcó del menjador, i pel cel obert anar-hi despenjant un micròfon,
que, després de baixar quatre pisos, quedava situat al costat d'una finestra interior del restaurant Soley, a la planta baixa. Aleshores jo
conectava el micro a un amplificador i intentava espiar les converses dels comensals. No s'entenía res, però tenía el seu morbo!
Jo somniava en ser un dels tècnics que enregistraven aquells discos de goma laca -en deien de "pedra"- de 78 voltes per minut que el
meu pare comprava a pès, usats, i que revenía després també a pès (trencats, però) per poder-me comprar uns quants quilos més de
discos usats però sencers. Mai li agraïré prou el seu interés per proporcionar-nos bona música. Amb aquells discos, ell procurava sempre
dur-nos (als tres germans, però el qui remenava el gramòfon sempre era jo) les millors orquestres (Jack Hilton, Paul Withmann, Stanley
Black, Eddie Calvert, George Feyer, Carmen Cavallaro, o la Jeanette Mc Donald. I també Manuel de Falla o Ataúlfo Argenta) i la millor
música.
D'aquesta manera, quan, posteriorment, vaig anar estudiant solfeig i armonía, vaig anar retrobant totes aquelles particularitats armóniques
que m'atreien de les músiques que escoltava a casa.
El primer enregistrament amb músics el vaig fer l´any 1961. Jo tenia, aleshores, 14 anys, i va ser al desaparegut estudi Toreski de Ràdio
Barcelona. El meu germà Joan Lluís era pianista d'un grup de músics (aleshores s`anomenàven "conjunts", i a aquest en deien "Sis unics")
format per en Pep Soler (trompeta), l`Aureli Vila (saxòfon) l´Enric Ponsa (contrabaix), en Topas (batería) i en Castellet (cantant). Crec
recordar que varen tocar: "Don Quijote" "Take the "A" train", "Arrivederci" "E' mezzanotte" i "Caminito del alma"
Va ser tan sols l`enregistrament d´un assaig, però aquell fet va avivar les meves dues passions: la música (que estudiava des dels 6 anys) i
la màgia d´enregistrar-la.
La màquina, un magnetòfon portàtil Gründig, TK20, amb un microfonet de sobre-taula que l'equipàva. Una màquina màgica per on hi
passava la cinta magnètica i hi quedava la música gravada..! La cinta, una Basf LGS.
Vaig escoltar aquell enregistrament centenars de vegades intentant d'esbrinar el bo i el dolent, i de treure'n el màxim suc didàctic, i fent mil
i una proves amb tota mena d'amplificadors i altaveus. Els auricular de l'època sonàven realment malament. Vaig construïr-ne, doncs, un
parell, tallant pel mig un coco i col.locant a cada mig coco un altaveuet. Així vaig disposar d'uns auriculars excel.lents, tot i que un xic
estrafolaris de veure posats.
Cap al 1964, certs indrets de casa meva ja semblaven el laboratori d'un inventor boig: cables,
altaveus, discos, pick-ups, penjolls per les parets, cocos estereofònics i estris extranys per tot
arreu. Si a tot això afegim fins a cinc contrabaixos acústics i tres d'elèctrics -que vaig arribar a
acumular en el nostre pis- més dos germans estudiant, entre tots, pianos, fagot, oboes, flautes,
saxofons i contrabaixos a tota hora i a tots dos extrems del pis, -a més del rebedor, que estava al
mig- cal convenir que la nostra mare -i els nostres veïns- mereixía un monument a la tolerància i a
l'entusiasme.
Vingueren després molts anys d´estudi de la música simultanejant amb l´exercici de la professió
(bàsicament com a contrabaixista, tot i que algun estíu a la sala Rialto de Barcelona havia
treballat com a bateria), en moltes sales de ball i en la totalitat dels estudis d´enregistrament de
Barcelona, fins que, un bon día dels voltants del 1975, vaig tenir la ocasió i necessitat de posar les
mans en una taula de mescla per intentar "salvar" una presa de so que s'entestava en no sonar. El resultat em va animar a començar a
pensar en montar quelcom on jo podés fer i desfer amb el so segons em dictés la meva intuició.
I així va neixer el meu primer estudi. Un autèntic "xiringuito" en un sobreàtic del carrer d´Ausiàs March, on enregistrava amb dues
màquines Revox stereo, un parell de monitors autoconstruïts Miniwatt 11, i, atenció, un mesclador autodissenyat i autoconstruït, -
resistència a resistència i condensador a condensador- i que, miraculosament, sonava i mesclava! Us podeu meravellar. Tenia 12 canals
d´entrada, (micro i línia), 8 sortides agrupades en 4 parells stereo panoramitzables per canal, un sub-mesclador d´escolta de 8 canals amb
panoràmics, amb volum independent per monitor de sala i auriculars i, com no podía faltar, un micròfon per talk-back i fold-back.
havía llençat, després de canviar-la. Doncs bé, aquell tros de corda de tripa, tensa entre el furrellat del porticó del balcó de casa i el propi
balcó, va constituïr el meu primer "contrabaix" amb el que jo feia baixos tot sentint música per la ràdio.
També recordo un dels meus jocs preferits, ja de més grandet: obrír el balcó del menjador, i pel cel obert anar-hi despenjant un micròfon,
que, després de baixar quatre pisos, quedava situat al costat d'una finestra interior del restaurant Soley, a la planta baixa. Aleshores jo
conectava el micro a un amplificador i intentava espiar les converses dels comensals. No s'entenía res, però tenía el seu morbo!
Jo somniava en ser un dels tècnics que enregistraven aquells discos de goma laca -en deien de "pedra"- de 78 voltes per minut que el
meu pare comprava a pès, usats, i que revenía després també a pès (trencats, però) per poder-me comprar uns quants quilos més de
discos usats però sencers. Mai li agraïré prou el seu interés per proporcionar-nos bona música. Amb aquells discos, ell procurava sempre
dur-nos (als tres germans, però el qui remenava el gramòfon sempre era jo) les millors orquestres (Jack Hilton, Paul Withmann, Stanley
Black, Eddie Calvert, George Feyer, Carmen Cavallaro, o la Jeanette Mc Donald. I també Manuel de Falla o Ataúlfo Argenta) i la millor
música.
D'aquesta manera, quan, posteriorment, vaig anar estudiant solfeig i armonía, vaig anar retrobant totes aquelles particularitats armóniques
que m'atreien de les músiques que escoltava a casa.
El primer enregistrament amb músics el vaig fer l´any 1961. Jo tenia, aleshores, 14 anys, i va ser al desaparegut estudi Toreski de Ràdio
Barcelona. El meu germà Joan Lluís era pianista d'un grup de músics (aleshores s`anomenàven "conjunts", i a aquest en deien "Sis unics")
format per en Pep Soler (trompeta), l`Aureli Vila (saxòfon) l´Enric Ponsa (contrabaix), en Topas (batería) i en Castellet (cantant). Crec
recordar que varen tocar: "Don Quijote" "Take the "A" train", "Arrivederci" "E' mezzanotte" i "Caminito del alma"
Va ser tan sols l`enregistrament d´un assaig, però aquell fet va avivar les meves dues passions: la música (que estudiava des dels 6 anys) i
la màgia d´enregistrar-la.
La màquina, un magnetòfon portàtil Gründig, TK20, amb un microfonet de sobre-taula que l'equipàva. Una màquina màgica per on hi
passava la cinta magnètica i hi quedava la música gravada..! La cinta, una Basf LGS.
Vaig escoltar aquell enregistrament centenars de vegades intentant d'esbrinar el bo i el dolent, i de treure'n el màxim suc didàctic, i fent mil
i una proves amb tota mena d'amplificadors i altaveus. Els auricular de l'època sonàven realment malament. Vaig construïr-ne, doncs, un
parell, tallant pel mig un coco i col.locant a cada mig coco un altaveuet. Així vaig disposar d'uns auriculars excel.lents, tot i que un xic
estrafolaris de veure posats.
Cap al 1964, certs indrets de casa meva ja semblaven el laboratori d'un inventor boig: cables,
altaveus, discos, pick-ups, penjolls per les parets, cocos estereofònics i estris extranys per tot
arreu. Si a tot això afegim fins a cinc contrabaixos acústics i tres d'elèctrics -que vaig arribar a
acumular en el nostre pis- més dos germans estudiant, entre tots, pianos, fagot, oboes, flautes,
saxofons i contrabaixos a tota hora i a tots dos extrems del pis, -a més del rebedor, que estava al
mig- cal convenir que la nostra mare -i els nostres veïns- mereixía un monument a la tolerància i a
l'entusiasme.
Vingueren després molts anys d´estudi de la música simultanejant amb l´exercici de la professió
(bàsicament com a contrabaixista, tot i que algun estíu a la sala Rialto de Barcelona havia
treballat com a bateria), en moltes sales de ball i en la totalitat dels estudis d´enregistrament de
Barcelona, fins que, un bon día dels voltants del 1975, vaig tenir la ocasió i necessitat de posar les
mans en una taula de mescla per intentar "salvar" una presa de so que s'entestava en no sonar. El resultat em va animar a començar a
pensar en montar quelcom on jo podés fer i desfer amb el so segons em dictés la meva intuició.
I així va neixer el meu primer estudi. Un autèntic "xiringuito" en un sobreàtic del carrer d´Ausiàs March, on enregistrava amb dues
màquines Revox stereo, un parell de monitors autoconstruïts Miniwatt 11, i, atenció, un mesclador autodissenyat i autoconstruït, -
resistència a resistència i condensador a condensador- i que, miraculosament, sonava i mesclava! Us podeu meravellar. Tenia 12 canals
d´entrada, (micro i línia), 8 sortides agrupades en 4 parells stereo panoramitzables per canal, un sub-mesclador d´escolta de 8 canals amb
panoràmics, amb volum independent per monitor de sala i auriculars i, com no podía faltar, un micròfon per talk-back i fold-back.
